Catalunya retallada

Tragèdies a part, és divertit veure com, en els temps que corren, després d’indigestos telenotícies, acampades indignades i lliçons teòriques de messies de pandereta, tots ens hem fet experts gestors d’allò públic i d’economia internacional.

Sobretot curiosa és l’expertesa demostrada com a gestors d’allò públic:

A Catalunya hi ha massa funcionaris! El país no s’ho pot permetre ...vaja...

(entenem a partir d’ara que sempre que diem funcionaris volem dir empleats públics, detall que molts teòrics dels nostres dies obliden...)

Els funcionaris no foten res! Sempre estan de baixa o esmorzant! Són improductius i representen un greu dècifit econòmic que no permet que les altres àrees econòmiques que sí que produeixen riquesa i llocs de treball es desenvolupin.  ...vaja...

No pot ser que els funcionaris tinguin la feina assegurada per tota la vida! ...vaja...

A les empreses privades no tenim els avantatges que tenen els funcionaris! És injust! Els funcionaris tenen més vacances, tenen més privilegis, cobren més,  tenen assumptes propis i tots fan jornades reduïdes o intensives...vaja...

Aquestes són algunes de les frases que, si es para una mica l’orella, s’escolten entre converses al metro, als bars, als mercats, o als dinars familiars...

...I vet aquí, que el Govern, ni curt ni peresós, conscient de l’embranzida que han agafat aquestes veritats de carrer, aprofita l’avinentesa i dissenya un malèvol pla per esparracar l’administració pública i fer-la diguem-ne, més controlable i amb menys capacitat d’influència. Això sí, tot plegat és presentat (amb somriures sota el nas), com un pla per reduir la despesa i ajustar el deute (no sé si també serveix per col·locar el deute, o aquest ja l’han col·locat).

En fi, el poble demana sang, que així sigui doncs! Treballadors públics als lleons! ...però caldria no oblidar tres aspectes claus que tothom hauria de tenir clars:

1. Catalunya no és un país de treballadors públics. Els que hi ha són els justos imprescindibles per fer que tota la maquinaria pública (sí sí, tot allò de l’estat del benestar...), funcioni.

Amb les dades a la mà, Catalunya és la comunitat autònoma que, en proporció, té menys treballadors públics, i la que menys % PIB hi destina. Alhora, estem a anys lluny dels països europeus amb els quals tan i tan ens volem emmirallar (Alemanya, França, Finlàndia, Suècia, Dinamarca...), on la despesa amb empleats públics és molt superior.

2. Els treballadors públics tenen contractes “blindats”, perquè així poden garantir el funcionament de l’estat del benestar guanyi qui guanyi les eleccions i peti qui peti. Si els “jefes” (polítics) dels treballadors públics poguessin acomiadar amb normalitat (i il·lusió), les lamentables picabaralles, escissions, i conflictes infantils de la classe política entrarien dins els serveis de l’administració pública, donant llibertat als polítics per expulsar a treballadors per motius tan sofisticats i raonables com “és simpatitzant del partit que abans governava”, “és del corrent intern del partit contrari al meu” o senzillament “es que vull contractar uns meus amics”. Tinguem-ho clar sisplau, un polític no pot convertir l’administració pública en la seva empresa i fer i desfer com li vingui de gust!

3. Finalment, criticar els treballadors públics pels seus suposats privilegis és ridícul. El que cal és treballar per avançar i aconseguir els beneficis que es consideren justos per a tothom i no al revés. Si no, podem fixar-nos amb els maltractats treballadors generalment immigrants per exemple, amb les pitjors de les condicions possibles, i mirar que tots els col·lectius tinguin les seves mateixes condicions (que és el que sembla que justament busca la classe política...), quin sense-sentit és aquest!?

I bé, si escau, en aquest tema podem tornar a mirar tots aquests països europeus amb els quals tan i tan ens volem emmirallar... (Alemanya, França, Finlàndia, Suècia, Dinamarca...), on els avantatges socials que tenen els treballadors és infinitament superior a la dels treballadors públics d’aquí i al conjunt dels treballadors catalans.

Tot plegat però, no vol dir que s’hagin de revisar nombrosos aspectes, que es puguin ajustar despeses, que s’augmenti el control dels treballadors i que es defineixi la productivitat d’aquests... de feina n’hi ha molta per fer! ...però això no té res a veure amb reduir les hores d’assumptes propis, retallar drets als que tenen baixes per a cura de fills, o eliminar els tiquets menjador.

I cal tenir en compte que a hores d’ara, els treballadors públics acomiadats a Catalunya ja es compten per milers.